26 d'abril

Dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res. I al final et sembla que tot plegat no té res a veure amb unes cèl·lules enfollides que es dediquen a reproduir-se incansablement dins la teva panxa, com si volguéssim ser com més millor, a qualsevol preu. Però gairebé les entens, aquestes cèl·lules. No intentem nosaltres fer el mateix? No som nosaltres també, en cert sentit, un càncer?

Però tant se val. No estem parlant de cèl·lules, sinó de paraules. El càncer, la quimioteràpia, la mort. Les paraules que no es poden dir. Les paraules que no dius. Les que ja no saps per què et diuen, amb quina intenció. Tot ha vingut de cop, com un xàfec, en el moment de dir-te les paraules. Que has tingut, que tens o que pots tenir un càncer. La primera vegada em va semblar que no m'afectava gaire, perquè estava en el passat. Altres s'enfonsen. Jo no, només en vaig ser conscient molt de temps després. Ara?  Ara no ho sé. No hi vull pensar.

Villatoro, Vicenç. Moon River.


Hi havia la possibilitat. De la mateixa manera que qualsevol persona que existeixi i trepitgi aquest món, pot tenir càncer, qualsevol que persona que s'hagi curat del càncer, pot recaure-hi. Recordo, que mentrestant feia la quimioteràpia, conversant amb els companys de box me'n adonava de desastres. Persones que havien superat dos càncers, i que estaven allí. Injectant química al cos per ressuscitar un altre cop. D'altra banda, hi ha persones que no tindran mai un càncer (ho dic així, perquè mai se sap... però crec que és intuïtiu). 
He arribat massa cops a aquest moment de... perquè uns sí i uns altres no. I també al moment de... si aquests sí, perquè un altre cop? O... perquè després de la mala sort de caure a la malaltia, a més a més, has de ser al·lèrgic a la millor cura: la quimioteràpia?


Però no la hi ha hagut. Les proves que em van fer la setmana passada han sortit perfectes. Al entrar a la consulta ja començava a perdre la serenitat amb la que he anat a l'hospital, per culpa de la meva mare. Que ella estava histèrica i al final m'ho ha fet passar a mi. Sabia perfectament, que sortiria bé. Però... alguna cosa em menjava per dintre i era que, tot i tenir uns símptomes clars de càncer, jo, estava segura que no el patiria. I finalment, me'l vaig haver de menjar amb patates. 


Sembla estrany, però ja fa casi tres mesos que vaig acabar el tractament. I tot i que l'incís de la meva vida, va ser d'uns sis mesos, em vaig acostumar tant a tot, que el difícil ara, es veure la vida com la veia abans. No és que vulgui. De fet, dono les gràcies a un càncer (sí, estic una mica faltada) per deixar-me veure la vida des d'aquest punt de vista. Dono gràcies per donar-me aquesta oportunitat, de saber viure. Dono gràcies, per aquest ensurt. Perquè per sort... s'ha quedat amb un ensurt.


Amics, amigues, els resultats han estat negatius de qualsevol cèl·lula maligna, de qualsevol gangli inflamat, de qualsevol senyal de mort. 


No puc però, acabar al publicació sense dedicar les les últimes frases, a ell. 


Han estat tres anys una mica curiosos. Qualsevol parella, té la seva època d'esplendor al principi i poc a poc es recondueix cap a la rutina, cap al "sosisme"... però a nosaltres ens passa el contrari. Gràcies a l'ensurt, me'n he adonat que és l'home que sempre he volgut i que necessito. Qui no desitja un ram de tulipes inesperades? Ell, me les porta. Qui no desitja una visita inesperada, quan fa dies que no el veus? Ell, ve. Ell fa tot allò que vull, i és per això, que em mima i només em demana amor a canvi, la raó, per la qual me l'estimo tant. Tres anys de petites baralles, tres anys d'ensurts, però tres anys de petons, tres anys d'abraçades, tres anys d'allò que sempre havia somiat. Un home, que només tingués ulls per mi, amb les meves virtuts i amb els meus (innombrables) defectes. T'estimo, i ens queda molt per viure. És per això que només vull desitjar: per molts anys.



Isaura

17 d'abril

Semblaven uns dies tardans, però ja han arribat. Demà la prova TAC i el divendres anàlisi de sang. Ha arribat el moment d'afrontar la veritat, de tot el que ha succeït i fer el cor fort per confiar que tot ha sortit bé. Arribats en aquest punt del procés, només cal dir gràcies a tot i a tothom. A aquesta sort, que tot i que sembla que no m'ha acompanyat, m'ho ha donat tot. A aquestes persones que ho han fet possible i aquest temps tant valuós del qual n'he extret tant.

Una petita apuntació al blog, i unes fotos... dos del lloc més idíl·lic que hi ha: El Pont de l'Àlia, una meva i una de la Reina que aquest diumenge ens va demostrar la seva qualitat de nadadora. 


Isaura

La notícia

Ja fa trenta-cinc dies que vaig acabar la quimioteràpia. Ràpid de dir però llarg d’assimilar. Uns sis mesos replets d’emocions, dificultats, alegries però sobretot, ganes de viure. Les ganes que m’han portat al final del camí per la drecera correcta. He intentat escriure al blog des de que vaig acabar el tractament. Però l’acumulació d’activitats deixades per fer en aquest moment m’ho han impedit. Avui que comença setmana santa crec que és un bon moment per fer-ho.

Explicar com m’he sentit durant tot aquest temps és força difícil i llarg d’explicar per això que no deixo aquesta feina per avui només. Sinó que intentaré fer-ho amb el mètode de la reflexió al llarg del temps i aquí. Intentaré buscar una petita estona per ficar-me davant l’ordinador i escriure amb la més sinceritat possible. Avui però… m’agradaria començar per la notícia.

Em dirigia cap l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa amb una tranquil·litat envejable però alhora despistada, ignorant. Després de dos setmanes després de l’extracció de la mostra de teixit del gangli del coll era l’hora de treure els punts i saber els resultats. 

Un cop allí les hores d’espera foren interminables. No ens expliquem perquè, la meva mare, el meu pare i jo vam entrar a la consulta d’hematologia els últims després d’una llarga cua de gent gran que es feia el “sintróm”. Mentre l’espera, amb la pantalla del mòvil em mirava la ferida… la veritat és que se’m veia molt més del que em pensava tot i que sense preocupar-me. No era conscient del poc temps que feia i suposo que com tothom, volia una cicatriu força més dissimulada de la que tenia. A més, parlàvem amb la gent del poble que per casualitat o no, ens vam trobar allí.

-T’ha quedat molt bé! -em feia ma mare amb els ulls plorosos. Preferia el pitjor malestar abans que veure’m a mi amb aquell “tret” al coll.-

Un cop dins, la metgessa i una infermera ens van fer seure. Començà a fer-me una pila de preguntes; des de si suava sense control per les nits, si estava cansada, si m’havia aprimat exageradament, si la meva germana estava bé… aquesta última, ja no ens va quadrar a ningú de nosaltres tres. Començàvem a neguitejar… la metgessa no era un exemple de persona simpàtica precisament. Fins que va dir: 

-Bueno… te explico lo que salen en los resultados del análisis.-Amb una tranquil·litat pròpia d’un acte que realitza cada dia.- Padeces una enfermedad maligna llamada Linfoma de Hodgkin. Gracias al tiempo en que vivimos, la medicina está muy avanzada i se puede curar. El tratamiento, pero… es quimioterapia.

Les primeres paraules ja no les entenia. “Enfermedad maligna”? Si estava perfectament!! Si havia fet una vida normal! Si no em feia mal res… si jo em trobava prefectament. “Limfoma de Hodgkin”? La primera vegada que sentia aquell nom però no la última. “Quimioteràpia”? Sí, aquesta l’havia entès perfectament i ja sabia per on anaven els tiros. 

De cop i de sobte em va envaïr una sensació que he intentat explicar tots aquests mesos però què… se’m fa molt difícil. Una sensació de buidor. Vaig parar de veure el món real i vaig anar a un lloc molt diferent i amb molta llum… suposo que era llum però la veritat no n’estic segura. El lloc era completament blanc. Ho veia tot blanc i es va aproximar cap a mi, jo mateixa. La meva imatge sense cabell. La meva imatge malalta a l’hospital. La meva imatge malalta de càncer.

No vaig tardar a tornar però quan vaig sentir els crits de la meva mare. Es va marejar i per poc cau al terra. Vaig haver de tornar ràpidament d’aquell lloc perquè tenia una feina molt difícil, tranquil·litzar-la. Però era impossible. A la vegada vaig desviar la mirada i la dirigí al meu pare, que ell estava serè. Com sempre, la processó li anava per dintre. Només se li reflectí als ulls. Uns ulls apagats, temorosos. Tots tres ens vam quedar sense paraules, però vaig comprendre que era moment de preguntar.

El primer que li vaig preguntar i ara me’n ric, va ser si em caurien els cabells. Efectivament, la doctora tal i com havia de fer no em va contestar amb precisió. Cada persona és un món i hi ha gent que li cau i hi ha gent a la qual no li cau. M’ho va explicar així. De la mateixa manera que hi ha gent que supera la quimioteràpia sense pràcticament cap vòmit i tot i això n’hi ha d’altra que només d’entrar a la consulta ja tenia unes nàusees horroroses. 

Posteriorment va vindre, la enumeració de la llarga llista de proves que m’havien de fer. Anàlisis, TAC, PET i la “famosa” extracció de medul·la òssia. La mateixa doctora em va alertar del dolorosa que podia resultar aquesta última prova. Òbviament, em vaig espantar molt. Si la extracció del gangli havia de ser una prova totalment indolora i van ser els minuts més dolorosos de tota la meva vida, no sabia fins quin punt podia sortir viva des d’aquella sala. En fi, començava un dels moments més difícils de la malaltia i de tota la meva vida en general. El meu cos i la meva vida, em ficaven a prova.

No cal que digui com va ser la comunicació de la notícia a la resta de la família. De fet, no sé com s’ho van prendre alguns… sí que ho sé, a  l’Ariadna, a Blai i a les meves amigues (això ho deixo per la pròxima publicació juntament amb les proves).

He pensat que escriure realment el que em va passar en aquest blog, a part de poder compartir amb tots vosaltres les emocions per a que em podeu entendre millor és també, fer callar totes aquelles boques que s’han obert innecessàriament durant aquest temps. Aquelles boques que mentre jo estava viva i feliç deien que estava a punt de morir. Aquelles boques que em deien que el camí seria massa difícil sense saber amb el que jo era capaç de guanyar. Aquelles boques que m’han dit gorda sense saber el desnivell alimentari que he patit després de cada quimioteràpia i els efectes secundaris d’aquesta (augment de pes per les substàncies que duu). Aquelles boques que sense saber el que tenen a casa seva, han inventat dient el que jo tenia a la meva. 

M’he inspirat sobretot, gràcies al regal que em van fer el dissabte passat les Dulces. Això però, anirà al moment adient del relat. Ho explicaré més endavant… avanço però, que va ser perfecte. Moltes gràcies. Igualment que la festa d’ahir diumenge, un dia amb algunes d’aquelles persones que m’han ajudat en tot moment. Vull repetir-ho!! Us deixo una foto d’un lloc preciós a les costes més boniques que tenim, de la caminada que vam fer ahir a la tarda. No cal marxar lluny per disfrutar de llocs idíl·lics. 

Fins aviat,

Isaura

“Em ve a la memòria l’escriptor Marcel Proust, el qual venia a dir, fent referència a la seva àvia malalta, que en la malaltia ens adonem que no vivim sols, sinó encadenats a un ésser d’un regne diferent, un ésser del qual ens separen abismes i que no ens coneix i que és impossible que ens entengui: el nostre cos. Els autors dels llibres asseguraven el contrari, o, més ben dit, asseguraven, si jo ho entenia bé, que no hi ha abismes entre nosaltres i el nostre cos, senzillament perquè el cos és una prolongació de la ment. Tanmateix, el doctor Andrew Weil, a Spontaneous Healing, reconeixia que els llibres d’autoajuda han generat als pacients un sentiment de responsabilitat cap a la malaltia, perquè els diuen que emmalalteixen a causa de determinats hàbits mentals, pel fet de no descarregar les emocions negatives, o per no dur una vida espiritual […]. Dir-se que un mateix s’ha causat càncer és destructiu. De cap manera pot ajudar al sistema sanador.”

Gaspar Hernàndez, El Silenci.

El passat 23 d’agost, em vaig preguntar per primer cop, que havia pogut passar per caure malalta, concretament de càncer. Quan et diuen que tens una enfermetat maligna et pares a pensar, que t’ha portat fins allí. I jo ho vaig fer… durant moltes nits. Poc a poc me’n vaig adonar, que fins aquell moment no havia tingut una actitud correcta davant la vida. No havia sabut veure la grandesa que té viure sense haver-te de sotmetre a quimioteràpia i a lluitar a corre-cuita per la teva vida. Me’n vaig adonar, que mentrestant lluitava per petites tonteries deixava passar els petits detalls que acostumem a ignorar quan no tenim problemes importants. També vaig poder veure, que probablement havia caigut malalta per ser una gran “negativa”, per veure-ho de color negre quan la vida està plena de colors vius i alegres.

Estic llegint a poc a poc, descansant de les altres feines, aquest llibre que m’ha regalat la Marta (Marta a través del espejo). És curiós adonar-te que per molt que existeixin milions de persones a aquest món, hi ha un camí comú que ens uneix i jo l’he pogut veure coneixent persones amb la mateixa situació que jo. Un camí, un sentit, que quan veiem perillar la nostra vida ens fa parar, agafar aire i dir: He de canviar.

Aprofito l’avinentesa, per dir gràcies a la Marta. Has estat tu, qui m’ha animat a començar aquest projecte que tu vas començar també, fa molt poc.

Comencem

• Ja fa temps que em va pel cap fer-me’l… però mai m’acabava de decidir. Avui realment ho he fet. No sé si el seguiré fidelment, però almenys, ho intentaré. Sóc una d’aquelles persones les quals necessitem un full en blanc on poder escriure tot el que em passa, sigui bo o sigui dolent. Sigui una experiència important en la línia de la vida o encara que no ho sigui tant.

  No he escollit cap temàtica important que marqui el curs d’aquestblog simplement intentaré que sigui una mica entretingut i poder-hi expressar una mica de mi. Ja sigui petits fragments d’aquells clàssics que més m’agraden, línies d’aquests llibres de psicologia/autoajuda que ara estan tant a la moda, petites receptes que de quan en quan m’agrada realitzar, paraules soltes que m’agrada escriure etc.

  Espero poder complir el propòsit que m’he fet a mi mateixa i no abandonar aquest projecte estrenat avui. De la mateixa manera desitjo que no sigui avorrit per ningú.