dijous, 23 d’agost del 2012

Un any de les paraules: "Tienes una enfermedad maligna".




Fa un any, la paraula "càncer" va entrar a la meva vida de la manera més inesperada (almenys per mi), donant-me la oportunitat de tornar a nèixer com una persona diferent, millor.  Per valorar tot allò que estimo però també, allunyar-me de tot allò que no em convè.
Avui, celebro l'any més difícil i a la vegada, el més feliç fins al dia d'avui, encoratjant a tots aquells que pasen pel mateix. Estem acostumats a veure les malalties com un final, però no deixen de ser el principi d'un camí de superació.
Un dia de reflexió i d'agraïment en silenci a cada persona, a cada cosa i a cada moment, que m'ha ajudat a arribar fins avui i a poder dir, sana i feliç que ja he superat una "enfermedad maligna".


"What doesn't kill you makes you stronger".


dijous, 9 d’agost del 2012

Avui, la cicatriu fa un any.


Avui, la cicatriu fa un any. Més que la psicològica, la física.
Fa un any i un dia, l'internista em va dir que ja no podíem seguir més amb l'intriga i havia d'entrar a quiròfan per a que em fessin una biòpsia. Cansada jo i cansats tots, teníem ganes de saber què dimonis passava. Així va ser com amb els mòbils a les mans vam començar a trucar a tots els familiars, amics, ...

-Demà ja entro a quiròfan.

No estava gaire nerviosa. Vaig entrar convençuda de que no seria res. Em van fer seure a un banquet dins d'una sala quadrada i bastant fosca, on hi havia un altra dona agitada a una camilla. Va arribar una anestesista, se li va presentar i se la va endur. No sé, que tenia ni si va sortir bé. Contemplant el caos de l'apartat de Cirurgia de qualsevol hospital, em van preguntar si era jo i decidida, vaig contestar que sí.

Em vaig estirar a la camilla i em van començar a preparar per a l’ intervenció. Cables per aquí, parxes per allà. L'accent d'un home marroquí i d'un català parlant castellà, parlaven de la jugada. Per fi començava el final:

-Notaràs una punxadeta. És l'anestèsia. 

Els minuts més dolorosos de la meva vida. La hora més angustiosa. El meu cos estirat, però la cara girada de cara a la paret. Una paret on hi havia penjat un rellotge, on anàvem passant les hores, les hores i les hores... però no s'acabava mai el temps. Volia sortir. Volia que s'acabés tot. No sé fins quantes vegades em van dir que em ficaven anestèsia. Quan m'ho pregunten, dic que cinc. Però vaig perdre el compte. Notava sensacions molt estranyes, descriptibles com descargues elèctriques. 

-Estaria bé si no et moguessis gens. Els ganglis es mouen, i ens costa agafar-lo. Et ficarem més anestèsia.

Fins que van vindre les infermeres a subjectar-me les cames, i el cos. A parlar-me, de coses que no m'interessaven gens ni mica.

-Va tranquil·la, això ja casi està passat. Està groga! Està groga! Et vaig vent? (Em parlava a mi, i als cirurgians a la vegada).

Allò que ja pensava que no arribaria mai, va arribar.

-Ja està. Ja tenim mostra. Ara et cosirem.

Fins i tot vaig notar cada cosida. Quan entrava, quan sortia. Fins que va acabar i em van dir que descansés una estona fins que em veiés amb cor de sortir. 

Quan vaig parar de plorar, vaig decidir sortir d'allí. Em va acompanyar un metge i tot just al girar a la dreta, la porta es va córrer i va a aparèixer la meva mare. Em va veure. La meva cara era... era... bé, només ho sabem qui em va veure. No podia amagar el que acabava de sentir. Tota la força que havia gastat al entrar al quiròfan amb un somriure, s'havia esfumat. Esfumat com l'esperança, de que tot allò anés bé.

Plors i llàgrimes, desesperació i tristesa d'un a mare i d'una filla van sortir d'aquell hospital, pensant, que el pitjor havia acabat...



Fa un any i és difícil tirar-ho enrere. S'ha de fer el màxim, de fet ho estic fent. Però aquesta cicatriu, tant la reflectida al mirall com la que no es veu, està més que tapada. Pell damunt de pell, fa que cada cop sigui més difícil d'esquinçar. 

Vull dedicar en especial, aquestes línies, a la meva germana. A partir d'aquell  dia, res va ser igual en ella. Tots crèiem que era tonteria, però aquell dia vam obrir els ulls. Ella a partir d'aquell dia, ella va canviar. Va deixar de sortir amb els amics, per cuidar la seva germana. Va deixar de sortir de festa, per ajudar a dormir, a descansar a la seva germana, els dies posteriors de cada quimio. 
Et demano disculpes, jo no volia això per tu... T'estimo molt.

També per la Mulan. Ella va ser la única, que sentada al sofà de casa, encara amb llàgrimes a la cara del dolor sofert durant l'operació, em va arrencar un somriure. Ella va ser, qui em va deixar tornar a néixer. Qui em va tornar aquell sospir dins l'esgotament.