Avui, la cicatriu fa un any. Més que la psicològica, la física.
Fa un any i un
dia, l'internista em va dir que ja no podíem seguir més amb l'intriga i havia
d'entrar a quiròfan per a que em fessin una biòpsia. Cansada jo i cansats tots,
teníem ganes de saber què dimonis passava. Així va ser com amb els mòbils a les
mans vam començar a trucar a tots els familiars, amics, ...
-Demà ja entro a
quiròfan.
No estava gaire
nerviosa. Vaig entrar convençuda de que no seria res. Em van fer seure a un
banquet dins d'una sala quadrada i bastant fosca, on hi havia un altra dona agitada
a una camilla. Va arribar una anestesista, se li va presentar i se la va
endur. No sé, que tenia ni si va sortir bé. Contemplant el caos de l'apartat de
Cirurgia de qualsevol hospital, em van preguntar si era jo i decidida, vaig
contestar que sí.
Em vaig estirar a
la camilla i em van començar a preparar per a l’ intervenció. Cables per
aquí, parxes per allà. L'accent d'un home marroquí i d'un català parlant
castellà, parlaven de la jugada. Per fi començava el final:
-Notaràs una punxadeta. És l'anestèsia.
Els minuts més
dolorosos de la meva vida. La hora més angustiosa. El meu cos estirat, però la
cara girada de cara a la paret. Una paret on hi havia penjat un rellotge, on anàvem
passant les hores, les hores i les hores... però no s'acabava mai el temps.
Volia sortir. Volia que s'acabés tot. No sé fins quantes vegades em van dir que
em ficaven anestèsia. Quan m'ho pregunten, dic que cinc. Però vaig perdre el
compte. Notava sensacions molt estranyes, descriptibles com descargues
elèctriques.
-Estaria bé si no
et moguessis gens. Els ganglis es mouen, i ens costa agafar-lo. Et ficarem més anestèsia.
Fins que van
vindre les infermeres a subjectar-me les cames, i el cos. A parlar-me, de coses
que no m'interessaven gens ni mica.
-Va tranquil·la,
això ja casi està passat. Està groga! Està groga! Et vaig vent? (Em parlava a
mi, i als cirurgians a la vegada).
Allò que ja
pensava que no arribaria mai, va arribar.
-Ja està. Ja tenim
mostra. Ara et cosirem.
Fins i tot vaig
notar cada cosida. Quan entrava, quan sortia. Fins que va acabar i em van dir
que descansés una estona fins que em veiés amb cor de sortir.
Quan vaig parar de
plorar, vaig decidir sortir d'allí. Em va acompanyar un metge i tot just al
girar a la dreta, la porta es va córrer i va a aparèixer la meva mare. Em va
veure. La meva cara era... era... bé, només ho sabem qui em va veure. No podia
amagar el que acabava de sentir. Tota la força que havia gastat al entrar al
quiròfan amb un somriure, s'havia esfumat. Esfumat com l'esperança, de que tot
allò anés bé.
Plors i llàgrimes,
desesperació i tristesa d'un a mare i d'una filla van sortir d'aquell hospital,
pensant, que el pitjor havia acabat...
Fa un any i és
difícil tirar-ho enrere. S'ha de fer el màxim, de fet ho estic fent. Però
aquesta cicatriu, tant la reflectida al mirall com la que no es veu, està més
que tapada. Pell damunt de pell, fa que cada cop sigui més difícil
d'esquinçar.
Vull dedicar en
especial, aquestes línies, a la meva germana. A partir d'aquell dia, res
va ser igual en ella. Tots crèiem que era tonteria, però aquell dia vam obrir
els ulls. Ella a partir d'aquell dia, ella va canviar. Va deixar de sortir amb
els amics, per cuidar la seva germana. Va deixar de sortir de festa, per ajudar
a dormir, a descansar a la seva germana, els dies posteriors de cada
quimio.
Et demano
disculpes, jo no volia això per tu... T'estimo molt.
També per la
Mulan. Ella va ser la única, que sentada al sofà de casa, encara amb llàgrimes
a la cara del dolor sofert durant l'operació, em va arrencar un somriure. Ella
va ser, qui em va deixar tornar a néixer. Qui em va tornar aquell sospir dins
l'esgotament.