dimecres, 24 d’octubre del 2012

24 d'octubre

Avui us deixo aquesta cançó què m'acompanya amb la redacció d'un petit relat. Ja dic d'antuvi què no crec que el publiqui, aquest me'l reservo per la meva intimitat.

La dedico a tots aquells que avui han fet una sessió de quimioteràpia.

Recorda el temps, què vas passar, 
fent-me oblidar. 
Sempre endavant, segueix lluitant, 
no t’aturis ara.

Tu tens la força i la virtut per ser especial. 
Tu ets la llum que il·lumina el meu camí. 
Tu tens les ganes, tot el temps al teu costat.
Tu sents què res no et pot aturar.


Recorda el temps, què vas passar, 
fent-me oblidar. 
Sempre endavant, segueix lluitant, 
no t’aturis ara.

Jo sé que mai deixaràs que perdi el nord,
i sé que amb tu mai estic sol.
No hi ha un sol camí,
què no hagi fet amb tu.
Són ara tants moments viscuts... 
Sempre estàvem junts. 


Recorda el temps, què vas passar, 
fent-me oblidar. 
Sempre endavant, segueix lluitant, 
no t’aturis ara.


diumenge, 30 de setembre del 2012

Publicació a la pàgina web de la Fundació Josep Carreres contra la leucèmia.

Llegint els testimonis de la pàgina web de la Fundació de Josep Carreres, sovint, em sentia força identificada. També va ser la que em va ajudar a saber una mica més sobre la meva malaltia (tot i que buscar a Internet és el menys recomanable per la seva poca fiabilitat). Va ser així, com vaig decidir enviar la meva història.
No sempre em surt el que porto dintre, però quan "la processó va per dins" és quan plasmo al paper en blanc tot allò que realment sento. Així doncs, va ser en un moment depressió anímica quan vaig deixar anar aquestes paraules i les vaig enviar a la fundació.
Crec que molts ja l'haureu vista i/o llegida, però crec que és imprescindible que consti en aquest blog.




Isaura


Isaura, ex-paciente de Linfoma, ahora


Me llamo Isaura y tengo 19 años. Hace un año, con 18 años, me diagnosticaron un Linfoma de Hodgkin.
Empezó todo un día de julio, a finales de mes. Me desperté y aún no sé por qué, pasé mi mano por el pecho. Notaba algo extraño, algo diferente. Para comparar, pase mi mano por el pecho de mi hermana y efectivamente, ella no lo tenía. Una especie de bulto. Me fui directamente al médico. Allí, me descubrieron otro y mucho más grande en el cuello. El médico me envió muy rápido a urgencias. Era tan inocente, que aquello que vio tan claro el médico yo no lo entendía. Horas y horas en urgencias, pero nada. Fue en Medicina Interna cuando empezamos a descartar y también a entender. Un gran médico, al cual le debo la vida, me dijo:
- Yo no me voy de vacaciones sin saber finalmente, lo que tienes.
Y así fue. De hoy para mañana me envió a quirófano para una biopsia; el momento más doloroso de toda la enfermedad. Pero aquella muestra de tejido, fue, la que me dio el resultado: Linfoma de Hodgkin en estadio II.
Palabras de una doctora que momentos antes me había hecho millones de preguntas, que sentada junto a mi madre y mi padre ya no sabíamos cómo contestar. Preguntas que cada vez tenían menos sentido... y yo, inocente, sin entender nada. Hasta que oí las palabras, ordenadas pero sucias: enfermedad maligna. ¿Me iba a morir? Tratamiento: quimioterapiaMi mundo se fue y sentada en la camilla de la consulta, mi mundo se hizo blanco. Un espacio interminable en el que había mucha luz, y poco a poco, se me aproximaba mi imagen. Mi imagen sin cabello. Era yo: enferma de cáncer.
Fue desastroso. Mi madre no aparentaba tener consuelo. Mi padre no abría boca. Mi hermana, pasó de ser una común adolescente a verse dentro de la vida misma. Mi novio sin entender cómo podía ser. Mis amigas... mis abuelos... mi familia...
Isaura, ex-paciente de linfoma, con su novio
Isaura con su novio
Llegó el momento de cortarme el pelo, de afrontar aquello que venía. Las ganas sobraban y la meta clara: vivir. No había en mi mente, la palabra "muerte". Eso y todo mi alrededor fue lo que me ayudó a superar todas las pruebas.
Todo lo que ves en la tele, en la calle... y dices: que triste... Algún día te pasa y te das cuenta, de que ganas más de lo que pierdes. Gané: todo lo que tengo ahora. Perdí: todo aquello que necesitaba perder, para ser feliz.
Entre canciones, fotos y lágrimas recuerdo estos seis meses, estas doce quimios que me han cambiado la vida. Que me han enseñado a vivir, a valorarme, a amar a los demás, a menospreciar las tonterías que acostumbramos a llamar problemas serios. Somos personas; sólo con nacer ya empezamos a morir. Antes o después. De una manera o de otra. Pero vivo, estoy viva y por eso enfermé, como puedo volver a recaer. ¿Y...? Conocí gente que había superado dos cánceres y volvían a estar allí, en el "box" inyectando química al cuerpo para vivir. Os juro, que esta gente estaba mucho más viva que cualquier otra que vemos todos los días por la calle.
Isaura con otra triunfadora del cáncer, Marta
Isaura con otra triunfadora del cáncer, Marta 
Una abrazo para todos aquellos que saben de qué hablo o que lo estén empezando a saber.
No hace falta decir que los efectos secundarios tanto a largo como a corto plazo son dolorosos, que no gusta a nadie pasarse horas y horas encerradas en casa y tampoco estar encerrada en el hospital. Pero toda la ayuda de mi familia, los besos y las flores de mi novio, la mirada de mi perrita, las visitas de mis amigas y un larguísimo etcétera valían mucho más que cada momento triste. Os amo y os debo mi vida.
Isaura, ex-paciente de linfoma, con su hermana
Isaura y su hermana
Gracias.
Isaura

Ja feia aproximadament dos mesos que l'havia enviat i gairebé ni hi pensava. Però al veure la publicació al Facebook em van pujar tots els colors. Em va alegrar molt en uns dies en que és inevitable mirar enrere i recordar tot el que estava passant feia un any. 
Va ser un mes intens... les dos primeres quimios, la meva primera hospitalització, un viatge molt especial amb la família, la tallada i caiguda del pèl i cada despertar amb aquella sensació de por... de buidor... 
Un any després me n'adono de que ha passat i ha sortit bé. Pot ser per sempre o no pot ser-ho. Però tinc la convicció de que tot i els temps que vivim, el que depengui de mi, lluitaré per que surti bé.

Moltes gràcies a tots Ü

PD: Sento no publicar més i que aquesta sigui tant "sosa" però el temps no em deixa fer més.
PD2: L'enllaç directe de la publicació: http://www.fcarreras.org/es/isaura_131488



dijous, 23 d’agost del 2012

Un any de les paraules: "Tienes una enfermedad maligna".




Fa un any, la paraula "càncer" va entrar a la meva vida de la manera més inesperada (almenys per mi), donant-me la oportunitat de tornar a nèixer com una persona diferent, millor.  Per valorar tot allò que estimo però també, allunyar-me de tot allò que no em convè.
Avui, celebro l'any més difícil i a la vegada, el més feliç fins al dia d'avui, encoratjant a tots aquells que pasen pel mateix. Estem acostumats a veure les malalties com un final, però no deixen de ser el principi d'un camí de superació.
Un dia de reflexió i d'agraïment en silenci a cada persona, a cada cosa i a cada moment, que m'ha ajudat a arribar fins avui i a poder dir, sana i feliç que ja he superat una "enfermedad maligna".


"What doesn't kill you makes you stronger".


dijous, 9 d’agost del 2012

Avui, la cicatriu fa un any.


Avui, la cicatriu fa un any. Més que la psicològica, la física.
Fa un any i un dia, l'internista em va dir que ja no podíem seguir més amb l'intriga i havia d'entrar a quiròfan per a que em fessin una biòpsia. Cansada jo i cansats tots, teníem ganes de saber què dimonis passava. Així va ser com amb els mòbils a les mans vam començar a trucar a tots els familiars, amics, ...

-Demà ja entro a quiròfan.

No estava gaire nerviosa. Vaig entrar convençuda de que no seria res. Em van fer seure a un banquet dins d'una sala quadrada i bastant fosca, on hi havia un altra dona agitada a una camilla. Va arribar una anestesista, se li va presentar i se la va endur. No sé, que tenia ni si va sortir bé. Contemplant el caos de l'apartat de Cirurgia de qualsevol hospital, em van preguntar si era jo i decidida, vaig contestar que sí.

Em vaig estirar a la camilla i em van començar a preparar per a l’ intervenció. Cables per aquí, parxes per allà. L'accent d'un home marroquí i d'un català parlant castellà, parlaven de la jugada. Per fi començava el final:

-Notaràs una punxadeta. És l'anestèsia. 

Els minuts més dolorosos de la meva vida. La hora més angustiosa. El meu cos estirat, però la cara girada de cara a la paret. Una paret on hi havia penjat un rellotge, on anàvem passant les hores, les hores i les hores... però no s'acabava mai el temps. Volia sortir. Volia que s'acabés tot. No sé fins quantes vegades em van dir que em ficaven anestèsia. Quan m'ho pregunten, dic que cinc. Però vaig perdre el compte. Notava sensacions molt estranyes, descriptibles com descargues elèctriques. 

-Estaria bé si no et moguessis gens. Els ganglis es mouen, i ens costa agafar-lo. Et ficarem més anestèsia.

Fins que van vindre les infermeres a subjectar-me les cames, i el cos. A parlar-me, de coses que no m'interessaven gens ni mica.

-Va tranquil·la, això ja casi està passat. Està groga! Està groga! Et vaig vent? (Em parlava a mi, i als cirurgians a la vegada).

Allò que ja pensava que no arribaria mai, va arribar.

-Ja està. Ja tenim mostra. Ara et cosirem.

Fins i tot vaig notar cada cosida. Quan entrava, quan sortia. Fins que va acabar i em van dir que descansés una estona fins que em veiés amb cor de sortir. 

Quan vaig parar de plorar, vaig decidir sortir d'allí. Em va acompanyar un metge i tot just al girar a la dreta, la porta es va córrer i va a aparèixer la meva mare. Em va veure. La meva cara era... era... bé, només ho sabem qui em va veure. No podia amagar el que acabava de sentir. Tota la força que havia gastat al entrar al quiròfan amb un somriure, s'havia esfumat. Esfumat com l'esperança, de que tot allò anés bé.

Plors i llàgrimes, desesperació i tristesa d'un a mare i d'una filla van sortir d'aquell hospital, pensant, que el pitjor havia acabat...



Fa un any i és difícil tirar-ho enrere. S'ha de fer el màxim, de fet ho estic fent. Però aquesta cicatriu, tant la reflectida al mirall com la que no es veu, està més que tapada. Pell damunt de pell, fa que cada cop sigui més difícil d'esquinçar. 

Vull dedicar en especial, aquestes línies, a la meva germana. A partir d'aquell  dia, res va ser igual en ella. Tots crèiem que era tonteria, però aquell dia vam obrir els ulls. Ella a partir d'aquell dia, ella va canviar. Va deixar de sortir amb els amics, per cuidar la seva germana. Va deixar de sortir de festa, per ajudar a dormir, a descansar a la seva germana, els dies posteriors de cada quimio. 
Et demano disculpes, jo no volia això per tu... T'estimo molt.

També per la Mulan. Ella va ser la única, que sentada al sofà de casa, encara amb llàgrimes a la cara del dolor sofert durant l'operació, em va arrencar un somriure. Ella va ser, qui em va deixar tornar a néixer. Qui em va tornar aquell sospir dins l'esgotament.

dimecres, 16 de maig del 2012

Incendi 15 de Maig 2012

Al veure tot el que està passant, he pensat amb la meva malaltia. Gràcies a ben bé no sé que, si l'esforç, el positivisme o els metges, me'n he sortit i ha format part de treball nostre. No sabem que origina un limfoma, però sabem que ha estat a les nostres mans curar-ho.

Però un desastre natural com aquest no. Algú, molt probablement però no segur, ha originat aquest foc que tantes hores de son ens ha tret esta nit i tanta por ens està causant actualment. No poder fer res, és frustrant. I no estar al poble en aquests moments, m'omple de ràbia.

Va començar a Rasquera i dono el consol per totes les hectàrees perdudes, però no ens podíem imaginar, que a més de passar la frontera dels dos termes, destruiria tant terreny nostre. Cabra Feixet està amenaçat. Les pintures conservades amb cura per tots els habitants del nostre poble des de la preshitòria, tem la desaparició.

Tot és molt més greu del que sembla. Aquest desastre ens està commovent als habitants de les nostres terres.

Un crit de sensibilització i un de suport a Rasquera, però sobretot, ara mateix i com a perellonenca a tots els habitants del nostre poble. Veure el poble ple de cendra i de fum... No m'ho acabo.

Cada romer, cada pi i cada arbust que es crema, s'endu una part de la nostra ànima. Del nostre amor pel nostre poble. De la nostra passió pel nostre terme. Vivim de la natura i no de tot el que s'inventa recentment per fer-nos "la vida més fàcil".

Cada tros de bosc que es crema, ens cremem també nosaltres.

Quan tinc algun problema, almenys jo, m'allibero a la natura i em purifico. Em passen tots els mals. Per mi, és com una espècie de salvació que m'ha ajudat moltíssim durant aquests últims mesos.

Actualment el foc ja és a set kilòmetres del Perelló, molt a prop del Morral de Cabra Feixet i també per la zona de les "Comes". La situació és incontrolable.

Fotos, curiosament, de fa dos setmanes:







Fotos d'ahir i d'avui:

Foto de Josep Vila

Foto de Macià Esteve Pallarès

Foto de Marta Callau

Foto de Marc Rebull

Foto de Marc Rebull


Foto de Marc Rebull

Foto de Marc Rebull

Foto de Marc Rebull


dijous, 26 d’abril del 2012

26 d'abril

Dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res. I al final et sembla que tot plegat no té res a veure amb unes cèl·lules enfollides que es dediquen a reproduir-se incansablement dins la teva panxa, com si volguéssim ser com més millor, a qualsevol preu. Però gairebé les entens, aquestes cèl·lules. No intentem nosaltres fer el mateix? No som nosaltres també, en cert sentit, un càncer?
Però tant se val. No estem parlant de cèl·lules, sinó de paraules. El càncer, la quimioteràpia, la mort. Les paraules que no es poden dir. Les paraules que no dius. Les que ja no saps per què et diuen, amb quina intenció. Tot ha vingut de cop, com un xàfec, en el moment de dir-te les paraules. Que has tingut, que tens o que pots tenir un càncer. La primera vegada em va semblar que no m'afectava gaire, perquè estava en el passat. Altres s'enfonsen. Jo no, només en vaig ser conscient molt de temps després. Ara?  Ara no ho sé. No hi vull pensar.


Villatoro, Vicenç. Moon River.


Hi havia la possibilitat. De la mateixa manera que qualsevol persona que existeixi i trepitgi aquest món, pot tenir càncer, qualsevol que persona que s'hagi curat del càncer, pot recaure-hi. Recordo, que mentrestant feia la quimioteràpia, conversant amb els companys de box me'n adonava de desastres. Persones que havien superat dos càncers, i que estaven allí. Injectant química al cos per ressuscitar un altre cop. D'altra banda, hi ha persones que no tindran mai un càncer (ho dic així, perquè mai se sap... però crec que és intuïtiu). 
He arribat massa cops a aquest moment de... perquè uns sí i uns altres no. I també al moment de... si aquests sí, perquè un altre cop? O... perquè després de la mala sort de caure a la malaltia, a més a més, has de ser al·lèrgic a la millor cura: la quimioteràpia?


Però no la hi ha hagut. Les proves que em van fer la setmana passada han sortit perfectes. Al entrar a la consulta ja començava a perdre la serenitat amb la que he anat a l'hospital, per culpa de la meva mare. Que ella estava histèrica i al final m'ho ha fet passar a mi. Sabia perfectament, que sortiria bé. Però... alguna cosa em menjava per dintre i era que, tot i tenir uns símptomes clars de càncer, jo, estava segura que no el patiria. I finalment, me'l vaig haver de menjar amb patates. 


Sembla estrany, però ja fa casi tres mesos que vaig acabar el tractament. I tot i que l'incís de la meva vida, va ser d'uns sis mesos, em vaig acostumar tant a tot, que el difícil ara, es veure la vida com la veia abans. No és que vulgui. De fet, dono les gràcies a un càncer (sí, estic una mica faltada) per deixar-me veure la vida des d'aquest punt de vista. Dono gràcies per donar-me aquesta oportunitat, de saber viure. Dono gràcies, per aquest ensurt. Perquè per sort... s'ha quedat amb un ensurt.


Amics, amigues, els resultats han estat negatius de qualsevol cèl·lula maligna, de qualsevol gangli inflamat, de qualsevol senyal de mort. 


No puc però, acabar al publicació sense dedicar les les últimes frases, a ell. 


Han estat tres anys una mica curiosos. Qualsevol parella, té la seva època d'esplendor al principi i poc a poc es recondueix cap a la rutina, cap al "sosisme"... però a nosaltres ens passa el contrari. Gràcies a l'ensurt, me'n he adonat que és l'home que sempre he volgut i que necessito. Qui no desitja un ram de tulipes inesperades? Ell, me les porta. Qui no desitja una visita inesperada, quan fa dies que no el veus? Ell, ve. Ell fa tot allò que vull, i és per això, que em mima i només em demana amor a canvi, la raó, per la qual me l'estimo tant. Tres anys de petites baralles, tres anys d'ensurts, però tres anys de petons, tres anys d'abraçades, tres anys d'allò que sempre havia somiat. Un home, que només tingués ulls per mi, amb les meves virtuts i amb els meus (innombrables) defectes. T'estimo, i ens queda molt per viure. És per això que només vull desitjar: per molts anys.



Isaura





dimarts, 17 d’abril del 2012

17 d'abril






Semblaven uns dies tardans, però ja han arribat. Demà la prova TAC i el divendres anàlisi de sang. Ha arribat el moment d'afrontar la veritat, de tot el que ha succeït i fer el cor fort per confiar que tot ha sortit bé. Arribats en aquest punt del procés, només cal dir gràcies a tot i a tothom. A aquesta sort, que tot i que sembla que no m'ha acompanyat, m'ho ha donat tot. A aquestes persones que ho han fet possible i aquest temps tant valuós del qual n'he extret tant.

Una petita apuntació al blog, i unes fotos... dos del lloc més idíl·lic que hi ha: El Pont de l'Àlia, una meva i una de la Reina que aquest diumenge ens va demostrar la seva qualitat de nadadora. 


Isaura

dilluns, 2 d’abril del 2012

La notícia

Ja fa trenta-cinc dies que vaig acabar la quimioteràpia. Ràpid de dir però llarg d’assimilar. Uns sis mesos replets d’emocions, dificultats, alegries però sobretot, ganes de viure. Les ganes que m’han portat al final del camí per la drecera correcta. He intentat escriure al blog des de que vaig acabar el tractament. Però l’acumulació d’activitats deixades per fer en aquest moment m’ho han impedit. Avui que comença setmana santa crec que és un bon moment per fer-ho.
Explicar com m’he sentit durant tot aquest temps és força difícil i llarg d’explicar per això que no deixo aquesta feina per avui només. Sinó que intentaré fer-ho amb el mètode de la reflexió al llarg del temps i aquí. Intentaré buscar una petita estona per ficar-me davant l’ordinador i escriure amb la més sinceritat possible. Avui però… m’agradaria començar per la notícia.
Em dirigia cap l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa amb una tranquil·litat envejable però alhora despistada, ignorant. Després de dos setmanes després de l’extracció de la mostra de teixit del gangli del coll era l’hora de treure els punts i saber els resultats. 
Un cop allí les hores d’espera foren interminables. No ens expliquem perquè, la meva mare, el meu pare i jo vam entrar a la consulta d’hematologia els últims després d’una llarga cua de gent gran que es feia el “sintróm”. Mentre l’espera, amb la pantalla del mòvil em mirava la ferida… la veritat és que se’m veia molt més del que em pensava tot i que sense preocupar-me. No era conscient del poc temps que feia i suposo que com tothom, volia una cicatriu força més dissimulada de la que tenia. A més, parlàvem amb la gent del poble que per casualitat o no, ens vam trobar allí.
-T’ha quedat molt bé! -em feia ma mare amb els ulls plorosos. Preferia el pitjor malestar abans que veure’m a mi amb aquell “tret” al coll.-
Un cop dins, la metgessa i una infermera ens van fer seure. Començà a fer-me una pila de preguntes; des de si suava sense control per les nits, si estava cansada, si m’havia aprimat exageradament, si la meva germana estava bé… aquesta última, ja no ens va quadrar a ningú de nosaltres tres. Començàvem a neguitejar… la metgessa no era un exemple de persona simpàtica precisament. Fins que va dir: 
-Bueno… te explico lo que salen en los resultados del análisis.-Amb una tranquil·litat pròpia d’un acte que realitza cada dia.- Padeces una enfermedad maligna llamada Linfoma de Hodgkin. Gracias al tiempo en que vivimos, la medicina está muy avanzada i se puede curar. El tratamiento, pero… es quimioterapia.
Les primeres paraules ja no les entenia. “Enfermedad maligna”? Si estava perfectament!! Si havia fet una vida normal! Si no em feia mal res… si jo em trobava prefectament. “Limfoma de Hodgkin”? La primera vegada que sentia aquell nom però no la última. “Quimioteràpia”? Sí, aquesta l’havia entès perfectament i ja sabia per on anaven els tiros
De cop i de sobte em va envaïr una sensació que he intentat explicar tots aquests mesos però què… se’m fa molt difícil. Una sensació de buidor. Vaig parar de veure el món real i vaig anar a un lloc molt diferent i amb molta llum… suposo que era llum però la veritat no n’estic segura. El lloc era completament blanc. Ho veia tot blanc i es va aproximar cap a mi, jo mateixa. La meva imatge sense cabell. La meva imatge malalta a l’hospital. La meva imatge malalta de càncer.
No vaig tardar a tornar però quan vaig sentir els crits de la meva mare. Es va marejar i per poc cau al terra. Vaig haver de tornar ràpidament d’aquell lloc perquè tenia una feina molt difícil, tranquil·litzar-la. Però era impossible. A la vegada vaig desviar la mirada i la dirigí al meu pare, que ell estava serè. Com sempre, la processó li anava per dintre. Només se li reflectí als ulls. Uns ulls apagats, temorosos. Tots tres ens vam quedar sense paraules, però vaig comprendre que era moment de preguntar.
El primer que li vaig preguntar i ara me’n ric, va ser si em caurien els cabells. Efectivament, la doctora tal i com havia de fer no em va contestar amb precisió. Cada persona és un món i hi ha gent que li cau i hi ha gent a la qual no li cau. M’ho va explicar així. De la mateixa manera que hi ha gent que supera la quimioteràpia sense pràcticament cap vòmit i tot i això n’hi ha d’altra que només d’entrar a la consulta ja tenia unes nàusees horroroses. 
Posteriorment va vindre, la enumeració de la llarga llista de proves que m’havien de fer. Anàlisis, TAC, PET i la “famosa” extracció de medul·la òssia. La mateixa doctora em va alertar del dolorosa que podia resultar aquesta última prova. Òbviament, em vaig espantar molt. Si la extracció del gangli havia de ser una prova totalment indolora i van ser els minuts més dolorosos de tota la meva vida, no sabia fins quin punt podia sortir viva des d’aquella sala. En fi, començava un dels moments més difícils de la malaltia i de tota la meva vida en general. El meu cos i la meva vida, em ficaven a prova.
No cal que digui com va ser la comunicació de la notícia a la resta de la família. De fet, no sé com s’ho van prendre alguns… sí que ho sé, a  l’Ariadna, a Blai i a les meves amigues (això ho deixo per la pròxima publicació juntament amb les proves).
He pensat que escriure realment el que em va passar en aquest blog, a part de poder compartir amb tots vosaltres les emocions per a que em podeu entendre millor és també, fer callar totes aquelles boques que s’han obert innecessàriament durant aquest temps. Aquelles boques que mentre jo estava viva i feliç deien que estava a punt de morir. Aquelles boques que em deien que el camí seria massa difícil sense saber amb el que jo era capaç de guanyar. Aquelles boques que m’han dit gorda sense saber el desnivell alimentari que he patit després de cada quimioteràpia i els efectes secundaris d’aquesta (augment de pes per les substàncies que duu). Aquelles boques que sense saber el que tenen a casa seva, han inventat dient el que jo tenia a la meva. 
M’he inspirat sobretot, gràcies al regal que em van fer el dissabte passat les Dulces. Això però, anirà al moment adient del relat. Ho explicaré més endavant… avanço però, que va ser perfecte. Moltes gràcies. Igualment que la festa d’ahir diumenge, un dia amb algunes d’aquelles persones que m’han ajudat en tot moment. Vull repetir-ho!! Us deixo una foto d’un lloc preciós a les costes més boniques que tenim, de la caminada que vam fer ahir a la tarda. No cal marxar lluny per disfrutar de llocs idíl·lics. 
Fins aviat,
Isaura

“Em ve a la memòria l’escriptor Marcel Proust, el qual venia a dir, fent referència a la seva àvia malalta, que en la malaltia ens adonem que no vivim sols, sinó encadenats a un ésser d’un regne diferent, un ésser del qual ens separen abismes i que no ens coneix i que és impossible que ens entengui: el nostre cos. Els autors dels llibres asseguraven el contrari, o, més ben dit, asseguraven, si jo ho entenia bé, que no hi ha abismes entre nosaltres i el nostre cos, senzillament perquè el cos és una prolongació de la ment. Tanmateix, el doctor Andrew Weil, a Spontaneous Healing, reconeixia que els llibres d’autoajuda han generat als pacients un sentiment de responsabilitat cap a la malaltia, perquè els diuen que emmalalteixen a causa de determinats hàbits mentals, pel fet de no descarregar les emocions negatives, o per no dur una vida espiritual […]. Dir-se que un mateix s’ha causat càncer és destructiu. De cap manera pot ajudar al sistema sanador.”
Gaspar Hernàndez, El Silenci.
El passat 23 d’agost, em vaig preguntar per primer cop, que havia pogut passar per caure malalta, concretament de càncer. Quan et diuen que tens una enfermetat maligna et pares a pensar, que t’ha portat fins allí. I jo ho vaig fer… durant moltes nits. Poc a poc me’n vaig adonar, que fins aquell moment no havia tingut una actitud correcta davant la vida. No havia sabut veure la grandesa que té viure sense haver-te de sotmetre a quimioteràpia i a lluitar a corre-cuita per la teva vida. Me’n vaig adonar, que mentrestant lluitava per petites tonteries deixava passar els petits detalls que acostumem a ignorar quan no tenim problemes importants. També vaig poder veure, que probablement havia caigut malalta per ser una gran “negativa”, per veure-ho de color negre quan la vida està plena de colors vius i alegres.
Estic llegint a poc a poc, descansant de les altres feines, aquest llibre que m’ha regalat la Marta (Marta a través del espejo). És curiós adonar-te que per molt que existeixin milions de persones a aquest món, hi ha un camí comú que ens uneix i jo l’he pogut veure coneixent persones amb la mateixa situació que jo. Un camí, un sentit, que quan veiem perillar la nostra vida ens fa parar, agafar aire i dir: He de canviar.
Aprofito l’avinentesa, per dir gràcies a la Marta. Has estat tu, qui m’ha animat a començar aquest projecte que tu vas començar també, fa molt poc.

Comencem

  • Ja fa temps que em va pel cap fer-me’l… però mai m’acabava de decidir. Avui realment ho he fet. No sé si el seguiré fidelment, però almenys, ho intentaré. Sóc una d’aquelles persones les quals necessitem un full en blanc on poder escriure tot el que em passa, sigui bo o sigui dolent. Sigui una experiència important en la línia de la vida o encara que no ho sigui tant.
    No he escollit cap temàtica important que marqui el curs d’aquestblog simplement intentaré que sigui una mica entretingut i poder-hi expressar una mica de mi. Ja sigui petits fragments d’aquells clàssics que més m’agraden, línies d’aquests llibres de psicologia/autoajuda que ara estan tant a la moda, petites receptes que de quan en quan m’agrada realitzar, paraules soltes que m’agrada escriure etc.
    Espero poder complir el propòsit que m’he fet a mi mateixa i no abandonar aquest projecte estrenat avui. De la mateixa manera desitjo que no sigui avorrit per ningú.