La notícia

Ja fa trenta-cinc dies que vaig acabar la quimioteràpia. Ràpid de dir però llarg d’assimilar. Uns sis mesos replets d’emocions, dificultats, alegries però sobretot, ganes de viure. Les ganes que m’han portat al final del camí per la drecera correcta. He intentat escriure al blog des de que vaig acabar el tractament. Però l’acumulació d’activitats deixades per fer en aquest moment m’ho han impedit. Avui que comença setmana santa crec que és un bon moment per fer-ho.

Explicar com m’he sentit durant tot aquest temps és força difícil i llarg d’explicar per això que no deixo aquesta feina per avui només. Sinó que intentaré fer-ho amb el mètode de la reflexió al llarg del temps i aquí. Intentaré buscar una petita estona per ficar-me davant l’ordinador i escriure amb la més sinceritat possible. Avui però… m’agradaria començar per la notícia.

Em dirigia cap l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa amb una tranquil·litat envejable però alhora despistada, ignorant. Després de dos setmanes després de l’extracció de la mostra de teixit del gangli del coll era l’hora de treure els punts i saber els resultats. 

Un cop allí les hores d’espera foren interminables. No ens expliquem perquè, la meva mare, el meu pare i jo vam entrar a la consulta d’hematologia els últims després d’una llarga cua de gent gran que es feia el “sintróm”. Mentre l’espera, amb la pantalla del mòvil em mirava la ferida… la veritat és que se’m veia molt més del que em pensava tot i que sense preocupar-me. No era conscient del poc temps que feia i suposo que com tothom, volia una cicatriu força més dissimulada de la que tenia. A més, parlàvem amb la gent del poble que per casualitat o no, ens vam trobar allí.

-T’ha quedat molt bé! -em feia ma mare amb els ulls plorosos. Preferia el pitjor malestar abans que veure’m a mi amb aquell “tret” al coll.-

Un cop dins, la metgessa i una infermera ens van fer seure. Començà a fer-me una pila de preguntes; des de si suava sense control per les nits, si estava cansada, si m’havia aprimat exageradament, si la meva germana estava bé… aquesta última, ja no ens va quadrar a ningú de nosaltres tres. Començàvem a neguitejar… la metgessa no era un exemple de persona simpàtica precisament. Fins que va dir: 

-Bueno… te explico lo que salen en los resultados del análisis.-Amb una tranquil·litat pròpia d’un acte que realitza cada dia.- Padeces una enfermedad maligna llamada Linfoma de Hodgkin. Gracias al tiempo en que vivimos, la medicina está muy avanzada i se puede curar. El tratamiento, pero… es quimioterapia.

Les primeres paraules ja no les entenia. “Enfermedad maligna”? Si estava perfectament!! Si havia fet una vida normal! Si no em feia mal res… si jo em trobava prefectament. “Limfoma de Hodgkin”? La primera vegada que sentia aquell nom però no la última. “Quimioteràpia”? Sí, aquesta l’havia entès perfectament i ja sabia per on anaven els tiros. 

De cop i de sobte em va envaïr una sensació que he intentat explicar tots aquests mesos però què… se’m fa molt difícil. Una sensació de buidor. Vaig parar de veure el món real i vaig anar a un lloc molt diferent i amb molta llum… suposo que era llum però la veritat no n’estic segura. El lloc era completament blanc. Ho veia tot blanc i es va aproximar cap a mi, jo mateixa. La meva imatge sense cabell. La meva imatge malalta a l’hospital. La meva imatge malalta de càncer.

No vaig tardar a tornar però quan vaig sentir els crits de la meva mare. Es va marejar i per poc cau al terra. Vaig haver de tornar ràpidament d’aquell lloc perquè tenia una feina molt difícil, tranquil·litzar-la. Però era impossible. A la vegada vaig desviar la mirada i la dirigí al meu pare, que ell estava serè. Com sempre, la processó li anava per dintre. Només se li reflectí als ulls. Uns ulls apagats, temorosos. Tots tres ens vam quedar sense paraules, però vaig comprendre que era moment de preguntar.

El primer que li vaig preguntar i ara me’n ric, va ser si em caurien els cabells. Efectivament, la doctora tal i com havia de fer no em va contestar amb precisió. Cada persona és un món i hi ha gent que li cau i hi ha gent a la qual no li cau. M’ho va explicar així. De la mateixa manera que hi ha gent que supera la quimioteràpia sense pràcticament cap vòmit i tot i això n’hi ha d’altra que només d’entrar a la consulta ja tenia unes nàusees horroroses. 

Posteriorment va vindre, la enumeració de la llarga llista de proves que m’havien de fer. Anàlisis, TAC, PET i la “famosa” extracció de medul·la òssia. La mateixa doctora em va alertar del dolorosa que podia resultar aquesta última prova. Òbviament, em vaig espantar molt. Si la extracció del gangli havia de ser una prova totalment indolora i van ser els minuts més dolorosos de tota la meva vida, no sabia fins quin punt podia sortir viva des d’aquella sala. En fi, començava un dels moments més difícils de la malaltia i de tota la meva vida en general. El meu cos i la meva vida, em ficaven a prova.

No cal que digui com va ser la comunicació de la notícia a la resta de la família. De fet, no sé com s’ho van prendre alguns… sí que ho sé, a  l’Ariadna, a Blai i a les meves amigues (això ho deixo per la pròxima publicació juntament amb les proves).

He pensat que escriure realment el que em va passar en aquest blog, a part de poder compartir amb tots vosaltres les emocions per a que em podeu entendre millor és també, fer callar totes aquelles boques que s’han obert innecessàriament durant aquest temps. Aquelles boques que mentre jo estava viva i feliç deien que estava a punt de morir. Aquelles boques que em deien que el camí seria massa difícil sense saber amb el que jo era capaç de guanyar. Aquelles boques que m’han dit gorda sense saber el desnivell alimentari que he patit després de cada quimioteràpia i els efectes secundaris d’aquesta (augment de pes per les substàncies que duu). Aquelles boques que sense saber el que tenen a casa seva, han inventat dient el que jo tenia a la meva. 

M’he inspirat sobretot, gràcies al regal que em van fer el dissabte passat les Dulces. Això però, anirà al moment adient del relat. Ho explicaré més endavant… avanço però, que va ser perfecte. Moltes gràcies. Igualment que la festa d’ahir diumenge, un dia amb algunes d’aquelles persones que m’han ajudat en tot moment. Vull repetir-ho!! Us deixo una foto d’un lloc preciós a les costes més boniques que tenim, de la caminada que vam fer ahir a la tarda. No cal marxar lluny per disfrutar de llocs idíl·lics. 

Fins aviat,

Isaura