dilluns, 2 d’abril del 2012

“Em ve a la memòria l’escriptor Marcel Proust, el qual venia a dir, fent referència a la seva àvia malalta, que en la malaltia ens adonem que no vivim sols, sinó encadenats a un ésser d’un regne diferent, un ésser del qual ens separen abismes i que no ens coneix i que és impossible que ens entengui: el nostre cos. Els autors dels llibres asseguraven el contrari, o, més ben dit, asseguraven, si jo ho entenia bé, que no hi ha abismes entre nosaltres i el nostre cos, senzillament perquè el cos és una prolongació de la ment. Tanmateix, el doctor Andrew Weil, a Spontaneous Healing, reconeixia que els llibres d’autoajuda han generat als pacients un sentiment de responsabilitat cap a la malaltia, perquè els diuen que emmalalteixen a causa de determinats hàbits mentals, pel fet de no descarregar les emocions negatives, o per no dur una vida espiritual […]. Dir-se que un mateix s’ha causat càncer és destructiu. De cap manera pot ajudar al sistema sanador.”
Gaspar Hernàndez, El Silenci.
El passat 23 d’agost, em vaig preguntar per primer cop, que havia pogut passar per caure malalta, concretament de càncer. Quan et diuen que tens una enfermetat maligna et pares a pensar, que t’ha portat fins allí. I jo ho vaig fer… durant moltes nits. Poc a poc me’n vaig adonar, que fins aquell moment no havia tingut una actitud correcta davant la vida. No havia sabut veure la grandesa que té viure sense haver-te de sotmetre a quimioteràpia i a lluitar a corre-cuita per la teva vida. Me’n vaig adonar, que mentrestant lluitava per petites tonteries deixava passar els petits detalls que acostumem a ignorar quan no tenim problemes importants. També vaig poder veure, que probablement havia caigut malalta per ser una gran “negativa”, per veure-ho de color negre quan la vida està plena de colors vius i alegres.
Estic llegint a poc a poc, descansant de les altres feines, aquest llibre que m’ha regalat la Marta (Marta a través del espejo). És curiós adonar-te que per molt que existeixin milions de persones a aquest món, hi ha un camí comú que ens uneix i jo l’he pogut veure coneixent persones amb la mateixa situació que jo. Un camí, un sentit, que quan veiem perillar la nostra vida ens fa parar, agafar aire i dir: He de canviar.
Aprofito l’avinentesa, per dir gràcies a la Marta. Has estat tu, qui m’ha animat a començar aquest projecte que tu vas començar també, fa molt poc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada