dijous, 26 d’abril del 2012

26 d'abril

Dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res. I al final et sembla que tot plegat no té res a veure amb unes cèl·lules enfollides que es dediquen a reproduir-se incansablement dins la teva panxa, com si volguéssim ser com més millor, a qualsevol preu. Però gairebé les entens, aquestes cèl·lules. No intentem nosaltres fer el mateix? No som nosaltres també, en cert sentit, un càncer?
Però tant se val. No estem parlant de cèl·lules, sinó de paraules. El càncer, la quimioteràpia, la mort. Les paraules que no es poden dir. Les paraules que no dius. Les que ja no saps per què et diuen, amb quina intenció. Tot ha vingut de cop, com un xàfec, en el moment de dir-te les paraules. Que has tingut, que tens o que pots tenir un càncer. La primera vegada em va semblar que no m'afectava gaire, perquè estava en el passat. Altres s'enfonsen. Jo no, només en vaig ser conscient molt de temps després. Ara?  Ara no ho sé. No hi vull pensar.


Villatoro, Vicenç. Moon River.


Hi havia la possibilitat. De la mateixa manera que qualsevol persona que existeixi i trepitgi aquest món, pot tenir càncer, qualsevol que persona que s'hagi curat del càncer, pot recaure-hi. Recordo, que mentrestant feia la quimioteràpia, conversant amb els companys de box me'n adonava de desastres. Persones que havien superat dos càncers, i que estaven allí. Injectant química al cos per ressuscitar un altre cop. D'altra banda, hi ha persones que no tindran mai un càncer (ho dic així, perquè mai se sap... però crec que és intuïtiu). 
He arribat massa cops a aquest moment de... perquè uns sí i uns altres no. I també al moment de... si aquests sí, perquè un altre cop? O... perquè després de la mala sort de caure a la malaltia, a més a més, has de ser al·lèrgic a la millor cura: la quimioteràpia?


Però no la hi ha hagut. Les proves que em van fer la setmana passada han sortit perfectes. Al entrar a la consulta ja començava a perdre la serenitat amb la que he anat a l'hospital, per culpa de la meva mare. Que ella estava histèrica i al final m'ho ha fet passar a mi. Sabia perfectament, que sortiria bé. Però... alguna cosa em menjava per dintre i era que, tot i tenir uns símptomes clars de càncer, jo, estava segura que no el patiria. I finalment, me'l vaig haver de menjar amb patates. 


Sembla estrany, però ja fa casi tres mesos que vaig acabar el tractament. I tot i que l'incís de la meva vida, va ser d'uns sis mesos, em vaig acostumar tant a tot, que el difícil ara, es veure la vida com la veia abans. No és que vulgui. De fet, dono les gràcies a un càncer (sí, estic una mica faltada) per deixar-me veure la vida des d'aquest punt de vista. Dono gràcies per donar-me aquesta oportunitat, de saber viure. Dono gràcies, per aquest ensurt. Perquè per sort... s'ha quedat amb un ensurt.


Amics, amigues, els resultats han estat negatius de qualsevol cèl·lula maligna, de qualsevol gangli inflamat, de qualsevol senyal de mort. 


No puc però, acabar al publicació sense dedicar les les últimes frases, a ell. 


Han estat tres anys una mica curiosos. Qualsevol parella, té la seva època d'esplendor al principi i poc a poc es recondueix cap a la rutina, cap al "sosisme"... però a nosaltres ens passa el contrari. Gràcies a l'ensurt, me'n he adonat que és l'home que sempre he volgut i que necessito. Qui no desitja un ram de tulipes inesperades? Ell, me les porta. Qui no desitja una visita inesperada, quan fa dies que no el veus? Ell, ve. Ell fa tot allò que vull, i és per això, que em mima i només em demana amor a canvi, la raó, per la qual me l'estimo tant. Tres anys de petites baralles, tres anys d'ensurts, però tres anys de petons, tres anys d'abraçades, tres anys d'allò que sempre havia somiat. Un home, que només tingués ulls per mi, amb les meves virtuts i amb els meus (innombrables) defectes. T'estimo, i ens queda molt per viure. És per això que només vull desitjar: per molts anys.



Isaura





6 comentaris:

  1. Nena, de quan és aquesta foto? És ara? Quina melena! I estàs guapíssima...

    Moltes felicitats per tenir a algú així al teu costat. Després de tot ens adonem que hem tingut molta sort a la vida.

    Un petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta foto és del setembre passat. Justament un dia abans de quan em va començar a caure el cabell. Aquest pentinat només el vaig portar dos dies... però ara que m'està creixent, me'l penso deixar bastant de temps. Encara no el tinc tant llarg però tot arribarà :)
      Doncs sí, tinc molta sort. Però em penso que tu també en tens molta no? He vist alguna cosa que m'ha agradat molt. Moltíssimes Felicitats!!!

      Elimina
  2. Que bé Isaura! encara que t'he de confessar que no estava gens ni mica preocupada perquè ja sabia que tot estaria perfecte! Ho celebrem amb una "asado" a la piscina??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho celebrem, ho celebrem!!! Acabo de fer unes coses i t'envio un mail.

      Elimina
  3. T'acabo de descubrir i aquí seguiñé escoltant tot el que vulguis compartir, el Pont de l'Âliga per on està? una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantada! Doncs mira, el Pont de l'Àlia és una platja a 4-5 km del Perelló (Tarragona), del meu poble.

      Elimina